Síntesi d’història de Catalunya d’interès per a l’estudi dels sistemes fortificats i construccions de defensa en general

 

-Època o Edat Antiga

– Els Ibers:

El món ibèric (segles VII-I aC), és la primera cultura important que trobem al territori que després seria Catalunya, es tracta d’una societat avançada, malgrat el desprestigi que més tard patirien a mans dels escriptors llatins, com Titus Livi. Construeixen pobles fortificats amb muralles i torres, els Oppidum. És una societat rural i són bons comerciants, coneixen l’escriptura i tenen alfabet propi. Van estar molt influenciats pels grecs, que s’estableixen a Empúries i Roses, i pels fenicis a la zona de l’Ebre. Amb uns i altres comercien i mantenen relacions cordials. Avui coneixem els grups tribals que hi havia al territori català: Andosins (Andorra i voltants pirinencs); Arenosins (al Pirineu, vall d’Aran?); Ausetans, a Osona; Bergistans, al Berguedà; Ceretans, a la Cerdanya; Cossetans, a Tarragona; Elísics, al nord del Rosselló i al sud de la regió de Narbona; Ilercavons, terres de l’Ebre; Ilergets, a les terres de Lleida; Indigets, a l’Empordà; Lacetans, terres de la Catalunya Central (Manresa), Laietans, centrats a Barcelona i la costa, des del Maresme al Baix Llobregat; Sordons, al Rosselló.

– Els grecs:

Arriben el segle VII a Empúries i Rodes (Roses), on estableixen colònies per comerciar amb els pobles de la contrada. Tindran una influència cabdal en la formació de la cultura ibèrica. Com a elements fortificats deixen les importants muralles gregues d’Empúries, les probables que hi hauria a Rodes i la influència que tenen en l’aixecament de les muralles d’Ullastret pels ibers.

– La romanització:

Gneu Escipió arriba a Empúries el 218 aC, amb la intenció de tallar la rereguarda del cartaginès Anníbal, en el decurs de la II Guerra Púnica. Vençuts els cartaginesos, els romans no se’n van, ans ben al contrari, ocupen el territori costaner de la Península, el que causarà un enfrontament amb els ibers.

Aquest conflicte el resoldrà el cònsol Cató l’any 195 aC, quan desembarca a Empúries[1] amb un exèrcit que venç els ibers i els sotmet a sang i foc[2]. La pacificació del territori que avui és Catalunya va significar la desaparició del poble iber i la seva cultura.

En el decurs del s. I aC els ibers obtenen la ciutadania romana, i es veuen implicats en dos grans conflictes, guerres civils entre romans, que afecten tot el territori català i peninsular: Els 10 anys de guerres sertorianes (82 aC – 72 aC) i el conflicte entre Pompeu i Cèsar (49 – 45 aC).

El conflicte amb Quint Sertori: l’any 82 se li confia l’administració de la Hispània Ulterior i es rebel·la contra el govern de Roma, que envia un exèrcit per sotmetre’l. Sabem que Sertori els esperava als Pirineus orientals i fortifica els passos, especialment el que travessa el Coll de Banyuls[3], aleshores més important que el Coll de Panissars[4]. Sertori és vençut i fuig l’any 81 aC. L’any 80 aC entra de nou a la Península, s’alia amb diferents i importants grups tribals hispans, i venç als romans en diverses ocasions entre els anys 80-77 aC.  És en aquest últim any quan Roma anomena Gneu Pompeu comandant d’Hispània. Aquest travessa els Pirineus amb el seu exèrcit, funda un campament fortificat permanent, anomenat Gerunda, per defensar la via romana en un lloc d’indubtable valor estratègic, i continua en cerca dels sertorians. Entre l’any 77 aC i 72 aC es succeeixen diverses batalles, fins que Sertori mor assassinat, víctima d’una conspiració. La guerra finalitza al poc de la seva mort amb la victòria de Pompeu.

El conflicte entre Gneu Pompeu i Juli Cèsar: es una altra guerra civil entre romans, en la que participen activament els hispanoromans dels actuals territoris catalans. Comença l’any 49 aC, i finalitzarà amb victòria de Cèsar l’any 45 aC. La batalla més important que es lliura a Hispània és la d’Ilerda, on les legions de Cèsar derrotaren les de Pompeu.

Del 45 aC fins a la segona meitat del segle III dC (261 dC) hi ha pau (la Pax Romana), són més de 300 anys en els quals es realitza la plena romanització, en l’àmbit polític, econòmic, social i cultural. A partir d’aleshores els habitants del territori, que en el futur seria Catalunya, són romans, tan romans com ho eren els de la península Itàlica. Es crea a un sistema urbà on apareixen les primeres ciutats: Tàrraco, Bàrcino, Ilerda, Gerunda, Bètulo, Iluro,  Ègara, etc. Més enllà d’aquestes s’instaura un sistema rural esclavista, que té com a centre la vila romana, predecessora de la masia catalana. Les llunyanes fronteres, ben defensades per les legions, restaven segures, i aquesta seguretat provoca la desaparició de defenses i fortificacions.

A la segona meitat del segle III l’Imperi pateix una crisi política profunda, amb conflictes diversos i deposició o assassinat d’emperadors. Aquest fet provoca que l’any 261 tribus germàniques, els francs i els alamans, travessin les fronteres de l’imperi, creuin les Gàl·lies i arribin a la Península. Sabem que assalten Tàrraco, així que podem sospitar, amb tota seguretat, que altres ciutats del territori també pateixen la mateixa sort, com també moltes viles i habitatges escampats pel territori. Aquestes invasions dels bàrbars es repetiren entre els anys 270 i 275, i sabem que afecten les principals ciutats de la Catalunya romana[5]. Aquest fet significa un canvi important en la mentalitat dels habitants, ja que aquests deixen de confiar en l’exèrcit romà com a vigilant de la frontera i decideixen aixecar fortificacions per defensar-se, en el cas que es donessin més invasions. Aquesta idea d’autodefensa serà comú en l’Edat Mitjana. En són exemple les muralles i torres que s’aixequen o es refan a Girona, Tarragona i especialment Barcelona, amb un impressionant recinte emmurallat, que encara es conserva en bona part. Aquesta ciutat es converteix en una fortificació de primer ordre fins al segle XIII.

Els dos segles que resten d’Imperi Romà, el IV i el V, són d’una inseguretat creixent, llevat d’alguns períodes, i es construiran muralles i alguns castells o torres al territori romano-català[6]. També influeix en aquest fet l’aparició dels anomenats bagaudes, grups de desertors, esclaus i gent pobre, que saquejaven i robaven.

D’altra banda hem de parlar d’un fet que serà cabdal, l’arribada del cristianisme a terres catalanes. Els primers contactes són a la segona meitat del segle I i el segle II. Sabem que el segle III ja hi havia una església cristiana organitzada, amb els seus bisbes[7], que a partir de l’edicte de Milà (313) s’anirà convertint en un poder emergent, fins a arribar al cim a l’Edat Mitjana.

Les constants arribades d’exèrcits bàrbars, principalment sueus, vàndals i alans, a principis del segle V i els problemes que causen, a més dels enfrontaments entre faccions diferents romanes i l’agressivitat dels bagaudes, provoquen que un poble germànic, federat de Roma, arribés a terres catalanes, eren els visigots[8]. Ells s’encarreguen de vèncer en nom de Roma altres pobles invasors i augmenten el seu poder, basat en el seu exèrcit. L’any 415 els visigots d’Ataulf ja són a Barcelona, i l’any 472 Euric  controla la Tarraconense, les ciutats fortificades de Tarragona (Tàrraco), Barcelona (Bàrcino) i Girona (Gerunda).

– La fi de l’Imperi: El regne dels visigots:

El cap dels hèruls Odoacre deposa l’últim emperador, Ròmul Augustul, l’any 476, fet que finalitza amb l’autoritat de l’emperador a l’Imperi Romà d’Occident. A partir d’aquest moment el cap dels visigots, Euric (466-484) ja no té cap dependència i exerceix la sobirania plena sobre els territoris que ocupa, l’anomenat regne de Tolosa, on també s’integren els territoris que formarien més tard Catalunya. El succeeix el seu fill Alaric II, que morirà a la batalla de Vouillé (507) lluitant contra els francs, aquests després de la important victòria, ocupen la major part del regne de Tolosa. Els visigots es retiren cap Hispània on funden el regne de Toledo. Més enllà dels Pirineus només resta en el seu poder la Septimània

 

Comença així el segle VI i amb ell l’Edat Mitjana, que dividim en dues parts. Alta Edat Mitjana (segles VI-X) i Baixa Edat Mitjana (segles XI-XV).

 

– L’Alta Edat Mitjana (segles VI-X): Visigots, àrabs i carolingis.

– Període visigot (segle V- principis del segle VIII):

Conflictes continus a terres de la futura Catalunya, època de recessió i inseguretat molt poc documentada. Els habitants fugen cap a les valls amagades de les muntanyes, més segures que les zones planes o properes a les vies de comunicació. Construeixen principalment torres de guaita, sovint de pedra seca, i en alguns casos altres fortificacions o petits castells, dels quals avui resta ben poca cosa. Són construccions en pedra o fusta, molt precàries, fetes pels visigots o hispanoromans. També aprofiten les restes de les fortificacions romanes.

El conflicte amb el Duc Paulus i el rei visigot Wamba va significar una guerra que va afectar greument tot el territori. En algun document d’aquest enfrontament, al segle VII, s’esmenten els castells de la Clusa i Vulturaria (Oltrera).

– Període àrab (segles VIII- XII):

L’arribada de l’exèrcit àrab, que l’any 720 ja creuava els Pirineus, significa un canvi radical. Desapareguts els visigots, uns habitants fugen o s’amaguen, però molts altres pacten amb els nous dominadors, que els ofereixen uns tractes millors i el respecte a la religió cristiana. Malgrat tot, la presència àrab serà molt curta a la Catalunya Vella, recordem que al 785 els carolingis entraven a Girona.

Catalunya vella (segle VIII): Poques restes de construccions fortificades àrabs. Aprofitament de restes anteriors, com les muralles de Barcelona.

Catalunya Nova (segles VIII – XII): Construcció de castells i torres àrabs (Tortosa, Miravet, etc.).

– Els Carolingis (segles VIII- X):

Les conquestes de Carlemany: per Catalunya Vella coneixem el territori que va dels Pirineus i les Corberes fins als rius Llobregat i Cardener. Els francs el divideixen en comtats. Estaven en estat de guerra permanent amb els sarraïns.

La construcció de torres i castells com a defensa contra els musulmans i, principalment, com a domini de la terra: els castells prefeudals. Sovint en llocs enlairats, amb molt bona visibilitat del territori.

Organització del territori: Comtats, vescomtats i jurisdiccions (castells termenats).

A la resta de la Península el Papa de Roma concedeix títol de rei als que reconquereixen pel cristianisme territoris hispans ocupats pels musulmans: Astúries, Navarra i Aragó, el seu origen doncs es diferent del de Catalunya, que estava formada per una sèrie de comtats del Sacre Imperi Romano-Germànic.

Els successors de Carlemany són els sobirans o reis dels comtats catalans, com a reis de França, fins al tractat de Corbeil del 1258.

Guifré el Pilós, Comte de Barcelona, Girona, Osona, Cerdanya, fa hereditari el títol de comte i inicia la dinastia comtal de Barcelona, que al segle XII també seran reis d’Aragó.

El comte de Barcelona, Borrell II, trenca amb els reis francs per  causa de la manca d’ajut quan Al-Mansur ataca Barcelona, l’any 986, es considera que a partir d’aquesta data, els comtes de Barcelona són independents “de fet”, i com a tal actuen.

 

– Baixa Edat Mitjana (segles XI-XV), Edat Moderna (segles XVI-XVIII) i Edat Contemporània (segles XIX-XXI).

– Segle XI:

Procés d’Independència dels altres comtats catalans, que es fan vassalls dels comtes de Barcelona.

El comtat de Barcelona s’apropa al Papa de Roma i aquest el reconeix i li dóna protecció.

A Catalunya ja es parla un idioma derivat del llatí, que es pot considerar com català.

El nom de catalans deriva de castlans, que eren els guardians dels molts castells que hi havia: “terra de castlans”. Eren castells pel domini i de la terra, molts d’ells amb un significat simbòlic important per a la pagesia. El control del territori i cobrament de les rendes, ho portaven els comtes i vescomtes, els vicaris (nobles) i els castlans.

– Segle XII:

Els comtes de Barcelona Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV conquereixen als musulmans les taifes de Lleida i Tortosa, fins a les fronteres de la Taifa de València i del Regne d’Aragó. En aquell moment són els comtes més poderosos de Catalunya. Fi de la presència musulmana a Catalunya: Catalunya queda formada territorialment (mitjans s XII).

Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella d’Aragó, futura reina, l’any 1137. La noblesa aragonesa elegeix Ramon Berenguer, car aquest és comte sobirà de l’antic Sacre Imperi Romano Germànic, i  té bones relacions amb el papat.

El seu fill, Alfons I, serà rei d’Aragó i comte de Barcelona, però només es tracta d’una unió dinàstica, Catalunya i Aragó tenen constitucions i institucions molt diferents, es tracta d’una confederació. Alfons I utilitzarà generalment el títol de sobirà de la Corona d’Aragó, que es refereix a aquesta confederació i no sols al regne d’Aragó.

El feudalisme: apareix al segle XI i a partir del segle XII es farà comú a la Catalunya Vella. Els senyors feudals: la majoria d’ells provenen de la noblesa territorial, franca en molts casos, o són descendents dels primers castlans.

Construcció de castells feudals, un símbol del poder dels senyors sobre els vassalls. Com a exemple, només al terme municipal de Llers (Alt Empordà) n’hi havia onze, i a la comarca en passen dels cinquanta.

Les guerres feudals: entre comtes, vescomtes, senyors territorials, famílies enemistades, etc. L’estat normal en el territori era el de guerra constant. La Pau i Treva de Déu va ser establerta al segle XI per l’Església, com a resposta a les violències perpetrades pels senyors feudals sobre la pagesia, així com l’aparició de les Sagreres.

Segle XIII:

Les grans empreses bèl·liques catalanes:

        • La batalla de las Navas de Tolosa (1212): amb Pere el Catòlic.

        • El conflicte càtar i la batalla de Muret: mort de Pere el Catòlic, 1213.

        • La conquesta de Mallorca: Jaume I, 1229.

        • La conquesta de València: Jaume I, 1245.

Jaume I signa la pau definitiva amb Lluís IX de França, que renuncia als seus drets sobre Catalunya en el tractat de Corbeil del 1258. De llavors ençà Jaume I actua com a sobirà ple de Catalunya, sent vassalls seus els comtes catalans d’Urgell, Pallars i Empúries. Aleshores Jaume és comte de Barcelona i sobirà de Catalunya, Rei d’Aragó, Rei de València i Rei de Mallorca. Es tracta d’una confederació amb institucions i lleis diferents que només tenen en comú el monarca. Aquesta confederació es coneixerà com a Corona d’Aragó.

Conflicte amb la noblesa de la Catalunya vella, l’any 1275, Jaume I i el seu exèrcit s’enfrontaran a diversos nobles i conqueriran castells, principalment a l’Empordà.

Pere el Gran, el seu fill i successor, és reconegut pels sicilians com a rei de Sicília (1282), estava casat amb Constança de Hoentshauffen i de Sicília, i ocupa l’illa amb els almogàvers, passant aquesta a formar part de la Corona d’Aragó.

Croada contra Pere el Gran convocada pel Papa (1285). El rei de França, Felip l’Ardit envaeix Catalunya pel Rosselló i l’Empordà. Es tracta del conflicte més important en terres catalanes des de feia molts segles. Finalitza amb la fugida dels francesos i la mort del seu rei. Pere el Gran moriria el mateix any 1285.

Feudalisme ple i construcció dels últims castells i torres d’estil romànic, més grans i forts que els de segles anteriors. S’aixequen les primeres cases fortes.

Segueixen els conflictes entre senyors feudals, àdhuc entre els mateixos sobirans i vassalls seus rebels.

– Segle XIV:

Barcelona i Catalunya es converteixen en una potència comercial i militar a la mediterrània occidental.

Els almogàvers conquereixen els ducats d’Atenes i Neopàtria.

Conquesta de Sardenya (1323).

El regnat de Pere el Cerimoniós:

      • Conquesta i annexió del regne de Mallorca per Catalunya.

      • Guerra amb el regne de Castella.

      • Guerra amb el comte d’Empúries Joan I, que significa la fi del comtat d’Empúries (incorporat a Barcelona).

      • Conflicte i enfrontament amb part de la noblesa  aragonesa i valenciana.

      •  Pere el Cerimoniós (1336-1387) és comte de Barcelona i sobirà de Catalunya i Mallorca, rei d’Aragó, rei de València, senyor de Sardenya i duc d’Atenes i Neopàtria.

      • A causa dels conflictes que afecten Catalunya a la segona meitat del segle XIII i al segle XIV s’emmurallen viles i ciutats, així com es fortifiquen algunes esglésies i monestirs. També s’aixequen castells/palaus gòtics i s’abandonen definitivament molts castells d’època carolíngia, ja inservibles i de difícil accés.

– Segle XV:

Mor Martí I l’Humà sense fills vius. Pel compromís de Casp, del 1413, el nou sobirà serà de la casa castellana dels Trastàmares, Ferran I el d’Antequera. Guerra civil a Catalunya, València i Aragó entre Ferran I i Jaume d’Urgell, aquest darrer serà vençut i morirà al castell de Xàtiva. La Corona d’Aragó continua sent una confederació de territoris, entre els quals hi ha Catalunya.

Alfons el Magnànim conquesta el Regne de Nàpols (1442).

Les guerres civils catalanes:

Primera Guerra dels Remences (1462-1472):

-Conflicte Generalitat/Joan II (polític).

-Conflicte noblesa/pagesia (social).

– La utilització de les armes de foc (bombardes).

Construcció o reconstrucció de fortificacions més grans i resistents, castells, muralles, torres, etc.

Abandonament definitiu de molts castells sense condicions de defensa.

Segona Guerra dels Remences (1483-1486): Pere Joan Sala.

La Sentència Arbitral de Guadalupe (1486): fi de l’Edat Mitjana a Catalunya, la pagesia serà lliure.

– L’Edat Moderna (segles XV-XVIII)

Després de les guerres civils Ferran el Catòlic respecta aquesta confederació de països sobirans, la Corona d’Aragó, amb corts independents a Catalunya- Mallorca, Aragó, València i Nàpols-Sicília. La unió amb Isabel reina de Castella és simplement dinàstica, tots els regnes hispànics mantenen les seves lleis i institucions sobiranes.

– Segle XVI:

Construcció de la primera gran fortalesa a Catalunya preparada per l’artilleria: el castell de Salses.

Carles de Gant és reconegut com a sobirà de Catalunya (Carles I) i jura les constitucions. A més serà emperador d’Alemanya.

Els Àustries mantenen aquesta confederació de regnes independents: Castella, Aragó, Catalunya- Mallorca, València, Nàpols-Sicília.

Les guerres amb França: afecten seriosament la Catalunya Nord.

El perill de la Pirateria turca:

– Els atacs pirates: Barbarrossa a Palamós, Dragut a Pineda de Mar, etc.

– La fortificació de tota la costa catalana amb torres de guaita i defensa, i forts artillers. També amb fortaleses i ciutadelles (castell de Montjuïc, ciutadella de Roses, etc.)

– La marina catalana i la batalla de Lepant (1571): l’almirall Requesens.

 – Segle XVII:

Al perill pirata s’hi afegeix el dels bandolers. Les masies incorporen elements de defensa: espitlleres, garites, troneres petites, etc.

Guerra dels Segadors (1640-1652): la Generalitat catalana trenca amb Felip IV l’any 1640, reconeixent com a comte de Barcelona el rei francès Lluís XIII, després de l’intent d’instaurar la República Catalana. L’any 1652 Catalunya torna de nou amb Felip IV, a canvi de què aquest respecti la seva sobirania, cosa que accepta.

Pau dels Pirineus (1659): Felip IV i Lluís XIII es reparteixen Catalunya, la Catalunya Sud continuarà amb les seves pròpies institucions independents, però la Catalunya Nord perd la seva independència i serà incorporada al regne de França com un territori més.

Les guerres amb els Borbons francesos continuen fins a fi de segle (Guerra dels Nou Anys). Gran part de Catalunya és un camp de batalla en aquesta segona meitat de segle.

És el segle de les grans fortaleses, les viles s’emmurallen amb construccions de grans dimensions, formades d’amples muralles i baluards. A la Catalunya Nord, Vauban crearà emblemàtiques fortaleses (Bellaguarda, Vilafranca del Conflent, Mont-Lluís, etc.). A la Catalunya Sud també es  construeixen grans fortaleses, ciutadelles als voltants de les ciutats més estratègiques o importants (Barcelona, Lleida, Tarragona, Girona, etc.) i s’eixamplen altres.

– Segle XVIII:

La Guerra de Successió a Catalunya del 1704 al 1714. El regne de Castella va donar suport a Felip de Borbó (Felip V) mentre que Catalunya (pel pacte de Gènova amb Anglaterra), Aragó, València i Mallorca van donar suport a l’arxiduc Carles d’Àustria. Felip V conquerirà per les armes els regnes de València i d’Aragó, anul·lant les seves institucions sobiranes i sotmetent-los a les de Castella. Amb el tractat d’Utrecht del 1713, Catalunya restarà abandonada pels seus aliats i la ciutat de Barcelona, després d’un any de resistència, cau en poder de Felip V el dia 11 de setembre de 1714. Perdent les seves constitucions i institucions i, per tant, la seva independència, sent sotmesa a les lleis de Castella pel Decret de Nova Planta del 1716. A partir d’aquest moment podem parlar del regne d’Espanya com a unitat.

Construcció de la Ciutadella de Barcelona.

La gent catalana restarà sotmesa i desarmada, amb un exèrcit d’ocupació vigilant.

Construcció en època del rei Ferran VI (1753) de la fortalesa més gran de Catalunya, el castell de Sant Ferran de Figueres.

No serà fins a Carles III que Catalunya fa les paus amb els Borbons malgrat que aquest és el que introdueix definitivament el castellà a Catalunya en l’àmbit del l’administració, la justícia, etc. Tot i això, aquest monarca permetrà el comerç dels catalans amb Amèrica (Decret de Lliure Comerç, del 1778) fins aleshores monopoli de Castella.

La Guerra Gran (1793-1795): Afecta greument el Rosselló, el Vallespir, el Conflent La Cerdanya i especialment l’Alt Empordà. Guerra del monarca espanyol Carles IV contra la República francesa (la Convenció havia guillotinat al seu cosí Lluís XVI).

– Campanya del 1793: la guerra al Rosselló.

– Campanya del 1794: atac republicà francès i la guerra a l’Alt Empordà, Garrotxa, Ripollès i Cerdanya. La batalla del Roure (20 novembre 1794).

– Els nous elements de fortificació: Reductes artillers, trinxeres, etc.

-L’aparició dels civils armats (guerrillers) inspirats en el sometent.

– Segle XIX:

-La Guerra del Francès (1808-1814):

– La posició majoritària dels catalans serà antifrancesa.

– Formació de batallons de tropes catalanes.

– Batalles i setges a tota Catalunya.

– La presa del castell de Figueres pel Batalló d’Expatriats de l’Empordà.

– Construcció d’elements defensius a moltes cases, principalment espitlleres. 

– L’arribada dels Cent Mil Fills de sant Lluís, l’any 1823, i els enfrontaments amb els liberals.

­- La revolta de La Jamància, l’any 1843. Bullangues i bombardeig de Barcelona. Atac del general Prim a la fortalesa de Figueres, defensada per Narcís Ametller.

– Les Guerres Carlines: la divisió dels catalans entre carlins i liberals.

– A Catalunya n’hi va haver tres al llarg del segle, van ser guerres civils. La primera, 1833-1840; la segona o dels Matiners, 1847-1849; i la tercera, 1872-1876.

– Construcció de fortificacions: Fortins mitjans o petits, amb espitlleres o troneres i torres fuselleres, molt comuns en les zones d’enfrontament. També sistemes emmurallats precaris (de maons generalment) a viles o ciutats.

– Torres de telegrafia òptica: aixecament a mitjans de segle d’una xarxa de torres de telegrafia òptica, militars i civils, que eren en realitat torres fuselleres amb espitlleres de maons i sovint troneres.

– Codificació i estructuració del nacionalisme espanyol basant-se en Castella, la seva història, el seu idioma, etc. Catalunya restarà oblidada i marginada en aquest intent de fer un Estat- nació únic. La reacció consegüent serà l’aparició del nacionalisme català (la Renaixença) com a contraposició a l’agressió del Nacionalisme espanyol. Neix el Catalanisme cultural i polític.

– Segle XX:

Entre els segles XIX i XX, especialment després la Primera Guerra Mundial, l’armament i els sintemes de defensa i atac evolucionen molt, particularment amb l’aparició de l’aviació, influint aquest fet en les construccions fortificades, tant és així que moltes de les grans fortaleses restaren obsoletes i sense servei, i algunes d’elles enderrocades, com la Ciutadella de Barcelona, així com les muralles abaluartades de moltes viles i ciutats.

– La Guerra Civil espanyola (1936-39):

-Catalunya sota les bombes: els refugis antiaeris.

– El front del Segre.

– La batalla de l’Ebre: trinxeres i amagatalls.

– La construcció per part dels republicans catalans de casamates o búnquers (nius de metralladores, canons, antiaeris, etc.) i bateries de costa, per evitar un desembarcament franquista provinent de Mallorca.

– La postguerra:

La gran obra de fortificació coneguda com a Línia Pirineus (popularment Línia Gutiérrez): observatoris amb elements de defensa, assentaments per metralladores antiaèries, assentaments per morters, assentaments per fusells metralladors, assentaments per canons antitancs, assentament per metralladores, assentaments per canons d’infanteria i refugis de personal amb elements de defensa. Conjunt de fortificacions construïdes als Pirineus i costa nord de Catalunya entre 1944 i 1957. Franco va ordenar la seva construcció per evitar la invasió dels aliats després la Segona Guerra Mundial.

La situació de Catalunya i la divisió ideològica conseqüent a la victòria d’uns i la derrota dels altres.

L’exili republicà.

El menyspreu del franquisme, profundament nacionalista espanyol, vers la cultura i l’idioma català.

Els darrers trenta anys: amb l’acabament del servei militar obligatori resten obsoletes les grans casernes i campaments, molts edificis militars passaran a propietat civil. Avui de construccions fortificades o amb elements de defensa encara en ús només resten, a Catalunya, algun campament militar o caserna, les cases quarter de la Guàrdia Civil, algunes comandàncies militars amb garites i sentinelles, i certs indrets conservats més per logística que per defensa directa, com el Pení a Roses.

[1] La ciutat romana d’Empúries és en el seu origen el campament de Cató i després el campament permanent de les legions que vénen de Roma.

[2] És el primer gran conflicte que viuen les terres catalanes, un vertader genocidi.

[3] Que era la Via Domitia. Alguns restes de fortificació al Puig Sallfort podrien ser d’aquesta època.

[4] Que va ser utilitzat per Pompeu i on aixecà els seus Trofeus, dels que encara hi ha restes avui en dia. Aquesta via seria coneguda com a Augusta i passaria a ser la principal a partir del s. I dC.

[5] Les excavacions arqueològiques demostren que patiren destrucció i incendi Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Mataró, Badalona, Empúries, etc. Aquesta darrera ja no se’n refaria mai més.

[6] Han restat pocs exemples, podríem destacar La Clusa (alta i baixa) una fortificació romana que es troba a la vessant nord dels passos del Portús-Panissars, o també el Castrum Octaviani Caesaris Augusti, que se situava justament on avui dia s’aixeca el monestir de Sant Cugat del Vallès.

[7] I també els seus màrtirs, com Sant Fructuós bisbe de Tarragona, cremat viu a l’amfiteatre l’any 259, i al segle IV  Santa Eulàlia a Barcelona, Sant Cugat, etc.

[8] Ataülf, casat amb la filla de l’emperador Teodosi, Gal·la Placídia, era a Barcelona amb el seu exèrcit l’any 415.