Tipologia de les construccions fortificades a Catalunya.

Món ibèric (fins al segle III aC):


– Poblats fortificats (oppidums):
Muralles generalment de pedra seca  i de gran amplada (2-3 metres). Pedres mitjanes i grans, poc o gens treballades. Dalt de turons o a llocs amb bona visibilitat i fàcil defensa.
                                    

Món grec (segle VII aC fins segle III aC):


Empúries: Muralles gregues ben conservades.

Món romà( segles III aC – V dC):


Ciutats emmurallades: Muralles i torres fetes amb grans carreus generalment ben escairats, característics per l’encoixinat, sovint de pedra sorrenca, units per morter de calç i sorra. Gran amplada (3-5 metres). A la part superior podem trobar panys fets de maons i finestres amb volta de maons.

–  Castells: N’hi ha molt pocs exemples a Catalunya i la majoria molt modificats a l’edat mitjana. Aparell semblant a les muralles i torres de les viles fortificades romanes.

–  Torres aïllades: Conegudes popularment com a “fars”, generalment al cim d’un lloc de gran visibilitat doncs servien per a l’orientació (foc de nit o fum de dia). Aparell similar als de les muralles i murs amples (uns 2 metres).

Ports fortificats: Construccions de protecció portuària amples i amb pedres de grans dimensions, com una muralla, per a defensa d’un atac per mar o d’un temporal de llevant.

Períodes àrab i visigòtic ( segles VI – VIII a la Catalunya Vella i segles VI – XII a la Catalunya Nova):

 

– Visigòtic: En general aprofiten les restes d’època romana. Eren exèrcits en moviment constant. En tot cas construeixen torres i defenses de fusta, de les que s’han conservat els forats circulars a la roca per a la sustentació de pals de fusta, coneguts popularment com a “capades de moro”.

A la Catalunya Vella s’hi troben alguns exemples de petits castells o torres dels segles VI-VIII, construccions molt precàries, sovint de pedra seca, que creiem són pròpies dels pobles de la contrada per a defensa del seu territori o simplement de guaita, enfront dels constants conflictes del període visigot o les incursions dels sarraïns.

– Àrab: A Catalunya i particularment a la Catalunya Nova podem trobar restes de castells d’època sarraïna, la major part d’ells foren reformats posteriorment, restant els vestigis més antics molt amagats o desapareguts. Aquestes fortaleses àrabs utilitzaven sovint els murs fets de fang amb petites pedres (tàpia) i els maons.

Època carolíngia (segles VIII – X): Només a la Catalunya Vella o carolíngia.

Castells prefeudals: Petits castells en llocs de fàcil defensa, generalment sobre cims i turons ben visibles per la població de la contrada. Constaven d’una torre major i altres subsidiàries a la muralla. Amb un o dos recintes emmurallats i aparells de defensa (espitlleres i merlets). Sovint trobem fileres d’aparell en Opus spicatum (que era un sistema de construcció per utilitzar les pedres planes, no cap simbologia com s’ha dit de vegades). Utilitzaven argamassa de calç i sorra, encara que també fang. Murs de pedres petites i mitjanes de la contrada, poc treballades amb excepció de les cantonades. Avui s’hi troben generalment en llocs de difícil accés i molts d’ells han desaparegut sota les construccions posteriors.

Esglésies preromàniques fortificades: Planta i absis rectangulars i parament similar al dels castells, amb rengleres d’Opus spicatum. Moltes tenien uns petits forats rectangulars que servien de comunicació i defensa en cas de setge (protoespitlleres). Servien de refugi en cas d’atac.

 –Torres de defensa i guaita: Generalment rectangulars i d’aparell similar als castells, sovint conserven alguna espitllera primitiva. Se situaven a prop les viles i en un lloc de bona visibilitat o estratègic per defensar l’accés.

– Tots aquests edificis han estat molt modificats en temps posteriors, es conserven pocs i amb escasses restes.


Els comtats catalans (segles IX – XIII):


Cal pensar quan veiem els murs d’un edifici fortificat medieval que tots eren coberts a l’exterior per un arrebossat de cal i sorra (la pedra vista és ben actual i no agradava aleshores) i a la part superior hi havia afegits de fusta, sostres, etc. Que avui han desaparegut. És a dir, el que trobem avui dia és com l’esquelet del què fou l’edifici original.

Els castells feudals clàssics: Sovint sobre els prefeudals. A llocs ben defensats, amb valls, muralles, merlets, espitlleres i torres. Aparell fet amb pedres de la contrada (còdols rierencs, sorrenca, pissarra, calcària, granit, etc.), mitjanes en general, més o menys escairades o simplement escapçades, i argamassa de calç i sorra. Murs amples (1-2 metres). Portals romànics i voltes de canó. Torre major o de l’homenatge, circular o quadrada, i torres a la muralla circulars o rectangulars. Un o dos recintes emmurallats. Estances, pati central, capella, cisterna i de vegades fossat. Sovint també hi havia galeries, camins subterranis que portaven a l’exterior del castell.

Viles emmurallades: Viles envoltades de muralles i torres rectangulars o circulars, amb dos o més portals defensats, valls i ponts llevadissos. Eren similars als castells i en molts casos eren el primer recinte emmurallat d’aquests.

Esglésies fortificades romàniques: Aparell de pedres mitjanes o grans ben escairades i sostre de lloses de pissarra. Planta rectangular (n’hi ha unes poques excepcions de planta circular) i absis circular, sovint amb altars laterals.

En general tenen pocs elements defensius (espitlleres o matacans), la majoria d’aquestes van ser fortificades en temps posteriors, a partir del s. XIII – XIV.  Era el lloc on es refugiava la població en cas d’atac, lloc sagrat on restaven protegits, conegut com a sagrera, trenta passes al seu voltant, que respectaven els senyors feudals i els seus guerrers, molt temorosos de Déu. En aquest petit espai construïen les seves cases els pagesos, car restaven protegits. A partir dels segles XIII i XIV, amb l’aparició dels exèrcits mercenaris i els escamots incontrolats, que no respectaven les sagreres, es van fortificar les esglésies.

Aparell de pedres mitjanes o grans ben escairades i sostre de lloses de pissarra. Planta rectangular (n’hi ha unes poques excepcions de planta circular) i absis circular, sovint amb altars laterals.

Monestirs fortificats romànics: El mateix sistema constructiu que les esglésies. En general tenen més elements defensius, en alguns casos a més d’espitlleres i matacans, tenen torres de defensa i perímetres de muralla amb merlets i espitlleres, com els castells i viles emmurallades.

Torres de guaita: En general circulars i en llocs de bona visibilitat. Aparell de pedres mitjanes de la contrada més o menys ben escairades, espitlleres, merlets i porta en el primer pis per dificultar l’accés en cas d’atac (s’accedia per una escala de fusta o corda que es podia retirar en cas de perill. Tenien dos o més pisos independents i planta baixa.

Torres de vigilància: Torres rectangulars o circulars més amples i fortes que les de guaita, amb murs d’amplada superior a 1’5 metres a la base. Se situaven en encreuaments importants de camins o llocs particularment estratègics.

 –Torres fortes: Gran torre generalment rectangular que fa de castell, sovint envoltades de petits sistemes defensius (recinte murat o fossat). Tenen tres o quatre plantes, baixos i terrassa emmerletada superior


Els darrers segles de l’Edat Mitjana ( segles XIV – XV):


Castells de transició (romànic – gòtic):
Castells més grans, amb dos o més recintes emmurallats, pràcticament sempre són castells més antics reformats. Sovint tenen corseres a torres o muralla, matacans sobre portes, rastell a la porta principal, espitlleres llargues, merlets amples amb espitllera al mig i mantellet, i valls si el terreny ho permet. Els murs són generalment de pedra sense treballar i argamassa, amb excepció de les cantonades, de pedres grans i ben escairades. Solen situar-se a llocs més planers.

Cases fortes (en alguns casos se’ls anomena domus): Casals lliures  de càrregues feudals. El propietari, vassall del senyor jurisdiccional, podia rebre permís per afegir elements defensius, generalment torres, merlets, matacans o espitlleres. Eren cases originalment de pagès i per tant dins les viles o a prop. No eren de grans dimensions i són el precedent de les masies fortificades.

Castells – palau: Són casals de dimensions notables, amb sales gòtiques de volta apuntada i grans finestrals. Generalment se situen a les viles o molt a prop i sovint sobre o al costat de castells més antics. Són característics els grans finestrals gòtics i el seu aspecte massís, de planta rectangular, amb pati al mig. Tenen espitlleres, i en molts casos poden tenir torres, merlets o matacans.

Esglésies fortificades: Se situen a les viles, generalment a la part superior i més antiga. La fortificació s’aixecava sobre l’absis en uns casos, o en tot l’edifici, sobre l’antic sostre de lloses de pissarra, del que generalment resten parts. Aquests afegits defensius, que sovint transformen algunes esglésies en veritables castells, apareixen a partir del s. XIV a causa de la inseguretat  i els saquejos d’escamots de soldats sense control. Podien tenir espitlleres, matacans, corseres o merlets, i formaven part del sistema defensiu de la vila.

Torres de guaita i defensa: Situades en llocs de gran visibilitat eren les encarregades de donar avís en cas de perill, ho feien amb el toc de corn, pel qual la guàrdia del castell o de la vila s’assabentava del perill i no eren sorpresos. Generalment eren circulars, encara que n’hi ha de quadrades, tenien espitlleres i merlets, i sovint matacans o corseres. La porta s’obria al primer pis on es pujava per una escala de corda, el mateix que als altres pisos, que podien ser dos o tres, a més de la terrassa superior i els baixos, aquests sense cap sortida sinó pel sostre i utilitzats com a magatzem i en alguns casos de calabós.

Monestirs fortificats. El mateix que les esglésies. Es fortifiquen (no tots) amb torres i muralla emmerletada, corseres, merlets molts grans monestirs i espitlleres. En molts casos el que fan és ampliar les defenses que ja tenien.


L’arribada de les armes de foc (segles XV – XVI):


L’aparició de la pólvora i les armes de foc, especialment l’artilleria, representada per les bombardes del s. XV i poc després pels primers canons, significa un trasbalsament total per a les defenses utilitzades fins aleshores. D’entrada s’intentarà adaptar-les, però a la llarga aquests sistemes defensius medievals restaran obsolets i apareixerà un nou tipus de fortificació capaç de resistir un setge artiller. Les principals adaptacions als segles XV – XVI foren:

Espitlleres per arma de foc: Generalment eren les antigues espitlleres a les quals s’obria un forat rodó a la part inferior, per disparar, en altres casos eren fetes de nou.

Troneres: Obertures per disparar armes de foc de diferents calibres. Les més primitives són circulars i fetes de pedra, sovint d’una sola peça, però aviat passaran a ser rectangulars. Les dimensions són molt variables, des de les petites d’una amplada no superior als 20 centímetres, fins a les grans, per canons, de més d’un metre d’amplada.

Amplada dels murs: Les muralles i torres es reforçaran ampliant-les, d’aquesta forma podrien resistir millor les canonades. Amb els temps es construiran més baixes, amb talussos forts i amples valls.


La defensa de les masies (segles XVI – XVIII):


A partir de la Senténcia Arbitral de Guadalupe 1486), lliurada per Ferran el Catòlic, la pagesia catalana serà definitivament lliure del vassallatge. Apareixen així una sèrie de propietaris pagesos amb mas i terres que, evidentment volen defensar de saquejos i robatoris, aquesta és la raó per la qual i depenent de la perillositat de la zona, les masies incorporen elements defensius. Aquests són:

Torre: L’element més comú. Aquesta torre de defensa de masia podia ser circular o rectangular, i tenia diferents elements de defensa com espitlleres, espitlleres per arma de foc, troneres de diferents dimensions, matacà, corsera, merlets i talús. La porta s’obria sempre al primer pis i es comunicava per un pont (de fusta originalment) a la masia. Podien tenir fins a quatre pisos i terrassa superior. Aquestes torres de masia seran de gran utilitat en la lluita contra la pirateria als segles XVI i XVII, especialment a partir del decret de Felip II l’any 1577 per a l’aixecament de torres contra els pirates a la costa catalana.

Matacà: Moltes masies incorporen aquest element defensiu sobre la porta principal o en algun lloc estratègic de l’edifici, també se’l coneixia com lladronera.

Espitlleres: Generalment per arma de foc. Trobem als murs de la masia i especialment sota les finestres de la façana principal.

Finestres de mantellet: Apareixen en algunes masies i generalment a la part superior de la façana principal. És el mateix aparell que els merlets de mantellet però aplicat a una finestra.

Garites: No apareixen fins al segle XVII i seran comuns al XVIII i XIX. Defensen les cantonades de la masia, especialment la porta principal. N’hi ha de moltes formes diferents. Normalment la base era de pedra (sovint amb un rostre esculpit) i la resta d’argamassa o maons.


Les grans fortificacions (segles XVI – XVIII):


Hem esmentat que uns quants castells foren aprofitats i preparats per armes de foc, però la seva vida serà curta a causa de l’aparició de l’artilleria. Alguns restaren a l’interior de les grans obres de defensa que s’aixecarien a partir del XVI.

Fortaleses: Grans perímetres emmurallats enfonsats en el sòl i per tant protegits de l’artilleria. Ben poca cosa tenen a veure amb un castell medieval encara que sovint se’ls coneix amb el nom de castells. Quan aquestes fortaleses s’aixequen al voltant de les viles per defensar-les, s’anomenen ciutadelles. Són de dimensions molt superiors, les muralles baixes i molt més amples, amb troneres pels canons i els fossars d’una gran amplitud també. En principi (s. XVI) hom segueix una tipologia en els elements defensius similar a la dels antics castells, amb torres baixes i arrodonides unides a l’ampla muralla, que aleshores serà és de pedra vista, i unes valls enfonsades que amaguen el conjunt; a Catalunya tenim pocs exemples i el millor és el castell de Salses, de la segona meitat del segle XVI. Més comuns encara que no freqüents són les fortaleses aixecades al s. XVII i XVIII, en forma d’estrella (segons el disseny del mariscal de França Vauban): Roses, Montjuïc (Girona i Barcelona), Hostalric, Cardona, La Seu d’Urgell, Tortosa, Tarragona, Lleida, Vilafranca del Conflent, Bellaguarda, Figueres, etc. Totes amb planta d’estrella i amb baluards (de moltes formes i dimensions diferents) units per una ampla muralla, a l’exterior també es podien construir altres elements defensius independents, com els revellins o les contraguàrdies.

Torres artilleres: Torres amples i de poca alçada, amb talús, troneres i terrassa per l’artilleria. Generalment les trobem a la costa o en llocs d’importància estratègica.

Forts: De dimensions inferiors a les fortaleses però amb els seus mateixos elements. Estaven ben armats d’artilleria i controlaven llocs d’importància militar. Si eren a prop del mar, actuaven com a bateria de costa.

Fortins: Són forts de dimensions reduïdes, amb uns pocs canons i guarnició de fusellers. Situat a enclavaments estratègics en camins, passos, etc.

Les trinxeres: apareixen com a forma d’aproximació i atac a una fortalesa.

Les bateries: Espais fortificats i protegits per instal·lar canons (bales massisses per obrir bretxa a les muralles), obusos (metralla) i morters (bombes).


El segle XIX, les guerres carlines i la telegrafia òptica:


Forts poligonals:
Són similars als d’època anterior, enfonsats en el sòl i modernitzats conforme a la potència de l’artilleria. A Catalunya només es conserva un, a Sant Julià de Ramis.

Torres i fortins fusellers d’època carlina: Sistemes defensius, generalment de dimensions reduïdes, a llocs d’importància estratègica en un territori determinat, amb una guarnició de control. Són torres i forts fusellers amb espitlleres petites fetes amb maons i sovint troneres.

Torres de telegrafia òptica: El seu comés poc té a veure amb les armes, però la transmissió ràpida d’ordres i notícies va esdevenir un element força important de la guerra. Estaven situades en cims de bona visibilitat (s’havien d’observar entre elles) i eren protegides per un destacament de fusellers, per la qual cosa tenien espitlleres de maons en els dos pisos i en alguns casos troneres.

Esglésies fortificades en època carlina: El conflicte carlí provocà una gran inseguretat en el món rural, aquesta és la raó per la qual a molts pobles es fortificà l’església amb un afegit sobre el sostre i espitlleres petites de maons o petites finestres fuselleres.


El segle XX, la Guerra Civil i la postguerra
.


Trinxeres: Construïdes a Catalunya al llarg de la Guerra Civil, depenia si la zona era al front o no. Són especialment significatives les que se n’han conservat de la batalla de l’Ebre.

Casamates: Reducte blindat capaç de resistir els trets enemics, que serveix d’empara als fusellers o a l’artilleria. De fet els forts i els fortins són casamates. A Catalunya se’n construeixen principalment a la Guerra Civil, per part republicana i franquista. A partir de la II Guerra Mundial es coneixen com a búnquers. En realitat és una casamata  de ciment armat usat principalment com a protecció contra l’aviació.

A Catalunya trobem a la costa, d’època republicana (1937-38) per defensar la costa d’un atac franquista/italià per mar, i a l’anomenada Línia P (altrament anomenada popularment Línia Gutiérrez), conjunt de fortificacions construïdes als Pirineus i costa nord de Catalunya entre 1939 i 1957.

Podien ser de diferents tipus segons l’ús: Observatoris amb elements de defensa, assentaments per metralladores antiaèries, assentaments per morters, assentaments per fusells metralladors, assentaments per canons antitancs, assentament per metralladores, assentaments per canons d’infanteria i refugis de personal amb elements de defensa.

– Bateries de costa: Lloc de la costa amb construccions per emplaçar canons amb la missió d’aturar atacs enemics per mar. Solen ser grans cercles de formigó armat, enfonsats en el sòl, i envoltats de galeries subterrànies per protegir-se dels atacs aeris. A Catalunya es construeixen a la Guerra Civil, per part republicana, i després, als anys 40 i 50, per ordre del general Franco, com a continuació de la Línia P i defensa de la costa.


Segle XXI: Pau i democràcia.


Casernes, campaments militars i cases quarter de la Guàrdia Civil: Podríem considerar que són les construccions amb elements defensius que resten avui en dia, moltes d’elles encara en ús.

 

Guerra i postguerra a Espanya: la política internacional franquista i la construcció de fortificacions.


Antecedents:
en plena guerra civil el govern de la república espanyola té por d’un desembarcament enemic, italians des de Mallorca o “nacionals” a la costa catalana, per tal d’inutilitzar la via fèrria i tallar els subministraments provinents d’Europa. Els feixistes ja s’havien aproximat a la costa: el 30 d’octubre del 1936 el cuirassat Canarias havia bombardejat Roses, el 17 de novembre Palamós i el 20 de desembre Colera; el 13 de febrer del 1937 el creuer italià Eugenio de Savoia bombardeja Barcelona, el 14 d’abril els cuirassats Baleares i Canarias bombardegen el port de Tarragona, el 30 de maig el submarí italià C-3 enfonsa el mercant Ciudad de Barcelona davant la costa de Malgrat, amb més de 200 morts, el 15 de juny el Canarias dispara contra Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Arenys de Mar, Canet de Mar i Mataró; el 23 de febrer del 1938 el Canarias bombardeja Palamós i Sant Feliu de Guíxols. El 4 d’abril del mateix any, el general Vicente Rojo ordena la construcció de sis línies de defensa a Catalunya formades per casamates (búnquers)[1] de diverses formes i dimensions per a canons i metralladores, i anaven des de Port Bou fins a Alcanar, així hom volia protegir la costa d’un possible desembarcament de tropes franquistes. Avui dia encara resten moltes d’aquestes fortificacions a les zones de fàcil accés des del mar (badies i cales) o en zones de bona visibilitat.

1939:

– A la tardor, declarada ja la guerra mundial, Franco vigila principalment els moviments de França, per la qual cosa dóna la Instrucció D-1 de fortificació “Normas para la organización defensiva de la Frontera Pirenaica” per evitar una possible invasió francesa amb republicans espanyols[2].

– Instrucció D-1: a càrrec de les divisions 41, 42 i 43 del cos d’exèrcit d’Urgell, que construeixen fortificacions al sud de la Jonquera, a la frontera de Port Bou i a la costa entre el Cap de Creus i el Golf de Roses.

– Divisió en els franquistes entre intervencionistes (la Falange i el ministre d’exteriors Serrano Suñer) i neutrals (Generals Varela, Orgaz, Kindelan i també la burgesia catalana i els monàrquics).

1940:

– Fase de perill entre la tardor del 1939 i la primavera del 1940 en què es produeix l’atac alemany i la rendició de França.

– El 14 de juny Franco ocupa la ciutat marroquina de Tànger.

– Els intervencionistes pressionen Franco per entrar en guerra al costat de Hitler a qui interessa especialment el control de l’estret de Gibraltar. Franco hauria d’atacar aquesta base anglesa[3]. Els partidaris de la neutralitat es posen en contacte amb Anglaterra.

– Els anglesos ofereixen per la no-intervenció d’Espanya una suma molt important de diners i la defensa del règim franquista en el cas que els aliats guanyessin la guerra. Però si Franco entrava en guerra al costat dels nazis, aleshores els britànics amenaçaven amb el bloqueig marítim (Franco necessitava petroli americà i cereal argentí) i el desembarcament i ocupació de les illes Canàries (operació Pilgrim), on hi havia l’única refineria de petroli d’Espanya, a Tenerife. Poc podia fer l’exèrcit espanyol per evitar-ho; així que el govern de Franco va optar per la no-bel·ligerància, és a dir, de moment no entrem en guerra però som partidaris dels alemanys i italians, així que els ajudarem. L’entrada d’Espanya a la guerra quedava condicionada a la rendició o el pacte dels anglesos amb Hitler.

– El 23 d’octubre Franco rep Hitler a Hendaia, no hi ha cap acord i la sintonia no és bona, les exigències del dictador espanyol per entrar en la guerra no convencen al Führer, així que decebut decideix la invasió d’Espanya (pla Fèlix) i ocupar Gibraltar, tancant l’estret.

– L’estat major dóna ordre de revisar i fer inventari de les fortificacions republicanes del litoral català (casamates i bateries de costa), per reutilitzar-les.

1941:

– Entre la visita d’Hendaia i la invasió nazi de l’URSS va haver-hi un perill real d’invasió alemanya d’Espanya, les seves divisions van arribar als Pirineus, però Hitler es decideix finalment pel pla Barbarroja, pensant que això condicionaria definitivament Franco a intervenir[4]. El 22 de juny del 1941 la wermacht i els panzers travessen la frontera russa, en total 60 divisions.

– El 13 de juliol surten de Madrid els primers voluntaris espanyols d’ajut als nazis, la División Azul, que foren enquadrats en la 250 divisió de la wermacht. Com a cap va ser designat el general Muñoz Grandes. Es va dividir en els regiments de nom d’on provenien la majoria de soldats: Barcelona, València i Sevilla. A l’agost es va incorporar al front oriental, on formaran part del 15è exèrcit alemany al setge de Leningrad.

– Es construeixen els observatoris O-1 (cim del Montroig) i O-2 (Can Palau–Agullana)  de les fortificacions D-1 i es pensa en l’ocupació del fort francès de Bellaguarda.

1942:

– Al novembre les tropes alemanyes ocupen la França de Vichy i arriben als Pirineus.

– Comença la batalla d’Stalingrad.

1943:

– Després de la derrota dels alemanys a Stalingrad, Espanya passa de no bel·ligerant a neutral.

– Franco dóna ordre de construcció de la línia C-6 (Instrucció C-6), per defensar la frontera des de la Seu d’Urgell a la costa. En total 21 Centres de Resistència[5], 17 a la frontera i 4 a la costa (Cap de Creus, Roses, Sant Pere pescador i l’Escala). A la pràctica només es van construir dos Centres de Resistència, CR 10 i CR 11 a La Jonquera.

1944:

– Franco és conscient de la derrota de Hitler i el seu govern bascula cap als aliats, especialment Anglaterra, amb qui sempre va mantenir relacions, i els EUA. Aquesta és la raó per la qual el Führer pensa en un cop d’estat a Espanya, en el qual el general Muñoz Grandes, molt més proper als nazis, substituiria a Franco.

– L’agost del 1944 es dóna ordre de què la Instrucció C-6 sigui substituïda per la C-15, un conjunt d’obres de molta més envergadura que les anteriors. Va ser anomenada Organització Defensiva dels Pirineus, també coneguda com a Línia Pirineus o “Linea de Seguridad y Vigilancia”, i popularment com Línia Gutiérrez. En total més de 90 Centres de Resistència i una sèrie de bateries a la costa, especialment als voltants de la badia de Roses i de l’Escala–cala Montgó. Les construccions i l’armament emprat serà de qualitat superior a les dues anteriors instruccions, la D-1 i la C-6. El franquisme veia amb por la victòria aliada i la probable invasió d’Espanya.

– Els alemanys per la seva banda també fortifiquen la frontera, especialment sobre la Jonquera (fort de Bellaguarda), tenien por d’un desembarcament aliat a la badia de Roses. Van col·laborar amb els franquistes en la construcció de fortificacions, i la convivència era molt bona, com ho testimonien persones que encara ho recorden: “en la Junquera trabajaron los alemanes, tropas de ingenieros, buen trato en general”. Fins i tot van jugar un partit de futbol Espanya–Alemanya, amb dinar inclòs, i hi ha qui  deia el mateix general Erwin Rommel havia visitat les obres de fortificació. En el fons els nazis i els franquistes tenien raons per estar preocupats, els uns per un desembarcament aliat, i els altres per por a l’atac aliat o de republicans espanyols quan l’Eix fos definitivament vençut.

– Invasió de la Vall d’Aran a l’octubre per part d’uns 4.000 guerrillers comunistes. No aconsegueixen els seus objectius i es retiren.

1945:

Finalitzada la II Guerra Mundial el govern de Franco i el mateix franquisme passen els seus pitjors moments, però el Regne Unit i els EUA s’encarregarien de sostenir un règim que, si bé feixista i col·laborador dels nazis, també significava un fervent aliat contra l’enemic d’aleshores, el comunisme i Stalin. Les línies fortificades dels Pirineus continuaren construint-se, ara afegint trinxeres, però de ben poca cosa serviren, ja que si els aliats haguessin volgut acabar amb Franco, tenien un pla directe d’atac a Madrid i per l’aire. De moment, tot aquell conjunt de centres de resistència s’utilitzaren per a la lluita contra els maquis, fins que a finals dels anys cinquanta serien abandonats. Franco es va escapolir del trist destí que tingueren els seus dos amics Mussolini i Hitler gràcies als anglesos, els americans i el Papa… i també gràcies al comunisme i Stalin!

                                    

Síntesi de l’evolució de l’armament d’atac i defensa (terra, mar i aire) al llarg del temps i seguint la història de Catalunya.

  • Ibers: utilitzen principalment espases (la falcata), dagues, llances, fones, escuts, casc i protecció corporal, principalment feta amb cuir. Eren tropes d’infanteria i encara que tenien cavalls aquest no formaven cap cos de cavalleria.

  • Grecs: Espases, dagues, escuts, llances llargues, casc, protecció corporal i de les extremitats, de cuir o de metall. Són tropes d’infanteria (les falanges), utilitzen poc la cavalleria.

  • Romans: Espases curtes, dagues, escuts rectangulars grans, llances curtes, casc, protecció corporal i de les extremitats, de cuir o de metall. Són tropes d’infanteria (les legions), utilitzen molt poc la cavalleria. Ús d’armes grans com les catapultes i altres.

  • Visigots: Espases llargues, dagues, escuts grans, llances, casc, protecció corporal i de les extremitats, de cuir o de metall. Són tropes d’infanteria i cavalleria.

  • Àrabs: Espases corbades, dagues, escuts petits rodons, llances, casc, protecció corporal i de les extremitats, de cuir o de metall. Són tropes principalment de cavalleria.

  • Època carolíngia: Espases llargues, dagues, escuts grans, llances, casc, protecció corporal i de les extremitats, de cuir o de metall. Són tropes d’infanteria i de cavalleria. Ús d’armes grans com les catapultes i altres.

  • Edat Mitjana:

    • Segles X – XIII: Espases de diverses mides, dagues, escuts, llances, casc, protecció corporal i de les extremitats, de cuir o de metall (cota de malla). Són tropes d’infanteria i principalment de cavalleria. Ús d’armes grans com els trabuquets i els fonèvols per enderrocar muralles.

    • Segles XIV – XV: Espases de diverses mides, dagues, escuts, llances, casc, protecció corporal i de les extremitats, de cuir o de metall (cota de malla i armadura). Són tropes d’infanteria i principalment de cavalleria. Ús d’armes grans com els trabuquets i els fonèvols per enderrocar muralles. Aparició de les primeres armes de foc, les bombardes.

  • Edat Moderna: Segle XVI, Segle XVII, Segle XVIII.

Espases de diverses mides, el floret i el sabre, dagues, llances (la pica), casc (fins al XVI), protecció corporal i de les extremitats, de metall (fins al XVII). Són tropes d’infanteria i de cavalleria.

Les armes de foc:

Evolució de les armes llargues: arcabús, mosquetó, fusell, etc.

Evolució de les armes curtes: trabuc, pedrenyal, pistoles diverses, etc.
L’artilleria: Bateries de defensa i atac de canons (bala massissa de diversos calibres per obrir bretxa a les muralles), d’obusos (amb metralla) i morters (per bombes de diversos calibres i tir parabòlic).

Aparició de la baioneta, aplicació als fusells o mosquets de la infanteria per realitzar la càrrega a peu.

  • Edat Contemporània:

Segle XIX: tropes d’infanteria i de cavalleria (el sabre).

Les armes de foc:

Armes llargues: diversos tipus de fusells amb baioneta (que evoluciona per ser utilitzada també com a daga o punyal)

Armes curtes: Diversos tipus de pistola.

L’artilleria: Bateries de defensa i atac de canons, d’obusos  i morters, que evolucionen en canons de diversos calibres i bales explosives (amb espoleta).

Segle XX: tropes d’infanteria amb uniformes de camuflatge, la cavalleria perdrà importància fins a desaparèixer, sent substituïda pels carros de combat.

Les armes de foc:

Armes llargues: diversos tipus de fusells amb baioneta (que evoluciona per ser utilitzada també com a daga o punyal)

L’aparició de la metralladora.

Armes curtes: Diversos tipus de pistola.

L’artilleria: canons de diversos calibres i bales explosives (amb espoleta).

La marina: fins a l’arribada dels grecs no apareix a Catalunya i serà important, especialment com a transport de tropes, a època romana. A l’edat mitjana la marina catalana dominarà el mediterrani occidental, amb estols formats per galeres i llenys, que dominen fins al segle XVI. Al XVII apareixen els grans velers i al XIX els vaixells de guerra a vapor. Tot ells porten peces d’artilleria de diversos calibres, per atacar altres vaixells i la costa, i també metralladores. Va causar l’aparició de les bateries de costa. Destructors, cuirassats, llanxes diverses, submarins, etc.

L’aviació: apareix al segle XIX i es convertirà en una arma cabdal en els conflictes. En el cas català serà a la Guerra Civil espanyola (1936-39) on serà utilitzada, especialment contra la població civil, realitzant bombardejos sobre diverses ciutats. Va causar l’aparició de les bateries antiaèries. Els dividim en caces i bombarders.

Els animals: el principal i amb un pes importantíssim a la història trobem el cavall, la cavalleria es convertirà en un cos cabdal als conflictes medievals i d’època moderna, fins a mitjans segle XX.

També hauríem d’esmentar els muls i ases, com a transport dels exèrcits, els gossos i el cas peculiar de les oques com a vigilància dels castells medievals a la nit.

[1] A cap Instrucció es cita mai el nom búnquer, la paraula tècnica és casamata o espai blindat. De fet búnquer significa refugi subterrani passiu, no de protecció d’elements de combat.

[2] L’únic element fortificat en condicions es trobava al nord de Girona, era el fort poligonal de Sant Julià de Ramis, construit entre 1897 i 1919, única fortificació d’aquestes característiques a Catalunya.

[3] També hem de tenir en compte el que significava com a base la gran i espaiosa cova de l’illot de Perejil.

[4] Paradoxalment doncs els que salvarien el règim franquista serien la resistència del Regne Unit de Churchill i de l’URSS d’Stalin.

[5] Els Centres de Resistència eren conjunts de fortificacions amb casamates per a canons antitanc, metralladores, fusells metralladors, assentaments per morters, assentaments per canons antiaeris, refugis de personal i casamates d’observació.

Muralles ibèriques d’Ullastret.

Torre romana de Falgars.

Castell de Requesens.

Monestir fortificat de Sant Pere de Rodes.

Casa forta de la Menola.

Garita de cantonada.

Fortalesa de Sant Ferran de Figueres.

Torre de telegrafia òptica.

Torre fussellera.

Búnquer de costa republicà.

Búnquer de la línia Pirineus.

Bateria de costa.